Ni rebels, ni sediciosos: Crònica d’una vulneració de drets.

Acusacions de sedició per organitzar manifestacions pacífiques, resolucions de presó provisional de dubtosa legalitat, amenaces de querelles per un delicte de rebel·lió contra Carles Puigdemont… En els últims dies estem assistint a una utilització del Dret Penal com a instrument de repressió política. Però, què hi ha de veritat en totes aquestes amenaces? Manifestar-nos públicament ens converteix en sediciosos? És legal la decisió d’empresonar Jordi Sànchez i Jordi Cuixart? Hi ha alguna base per acusar a Puigdemont de rebel·lió? Comencem a desmuntar la por.

 “SEDICIÓ” NO EQUIVAL A PROTESTA

Fa dies que s’ha popularitzat l’ús de la paraula “sedició”, terme al que fa referència l’article 544 del Codi Penal. La utilització de la paraula “sediciosos” per a desacreditar interlocutors en les xarxes socials – sovint des del desconeixement absolut del terme- s’ha generalitzat de manera preocupant.

Segons la llei, la sedició consisteix en un aixecament públic i ‘tumultuari’ – és a dir, amb un cert grau de violència – per tal d’impedir per la força o de manera il·legal que una autoritat, corporació o funcionari púbic apliqui allò previst en la llei. Per tant, en cap cas una mobilització pacífica pot constituir un delicte de sedició. La consideració de la concentració del passat 20 de setembre davant la Conselleria d’Economia com a “sedició” – és  a dir, com a aixecament tumultuari – amb prou feines s’aguanta, sobretot tenint en compte que els cossos policials van poder portar a terme la seva actuació. Com a molt, els possibles desperfectes ocasionats en els vehicles de la policia podrien ser constitutius d’un delicte de danys o de desordres públics – delictes amb penes molt menors -, però l’acusació de sedició està absolutament fora de lloc.

Però és que, a més, encara que es consideressin els fets com a “aixecament tumultuari”, en cap cas això pot justificar l’acusació dirigida contra els Presidents de l’ANC i Òmnium Cultural, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Per a tirar endavant una acusació per sedició, el Codi Penal requereix que la persona acusada hagi “induït, dirigit o sostingut” la sedició. L’actuació de Sànchez i Cuixart durant les protestes, cridant a una mobilització pacífica i intentant deixar un espai per a que la policia pogués entrar i sortir de l’edifici, indica que en cap cas van induir, dirigir ni sostenir un aixecament pretesament tumultuari.

L’EMPRESONAMENT DE SÀNCHEZ I CUIXART: TÉ ALGUNA BASE LEGAL?

La resolució per la qual la jutgessa ordena presó provisional per a Sánchez i Cuixart presenta, des de la primera lectura, nombroses contradiccions en relació amb els pressupostos que estableix la Llei. Cal recordar, primerament, que la presó provisional és una mesura absolutament excepcional, subjecta a molts requisits, ja que implica tancar a una persona a la presó abans que s’hagi celebrat cap judici. En altres paraules, implica empresonar a un innocent, ja que tothom té aquesta consideració fins que un jutge declari el contrari després d’un judici amb totes les garanties.

Dels arguments utilitzats per aplicar tal mesura als presidents de l’ANC i Òmnium destaca, en primer lloc, l’apreciació d’un risc de fuga per part de Sànchez i Cuixart. Un suposat risc de fuga que amb prou feines s’argumenta al·legant que la pena que se’ls pot imposar és molt alta. Resulta absurd pensar que Sànchez i Cuixart es podrien fugar donats els seus lligams familiars, culturals i socials amb el territori en el que viuen, a més de la seva implicació en la vida pública del país. Argumenta també la jutgessa que hi ha un risc de “reiteració delictiva”, basant-se només en que l’activitat de Sànchez i Cuixart està encaminada a “aconseguir la independència de Catalunya”, sense concretar quins delictes es podrien estar reiterant. Resulta igualment absurd l’argument de la jutgessa segons el qual els dos investigats podrien “destruir, ocultar o alterar proves”, quan els fets que se’ls imputen són absolutament públics i estan perfectament documentats en tots els mitjans.

Utilitzar la presó provisional en un cas on no hi ha hagut cap episodi de violència contra les persones i, a més, forçant una argumentació artificial sobre requisits legals pertinents, hauria de fer posar els pèls de punta a qualsevol, i fonamenta les sospites de que l’empresonament de Sànchez i Cuixart es deu més a una estratègia político-judicial que a una deguda aplicació de la llei. 

ON SÓN LES ARMES? LA “REBEL·LIÓ” DE LA GENERALITAT

En aquest context de politització de la justícia, el Fiscal General de l’Estat ha anunciat també la interposició d’una querella contra Puigdemont per un suposat ‘delicte de rebel·lió’ en cas que declari la independència de Catalunya.

Aquest delicte, que porta aparellada una pena que pot arribar als 30 anys de presó, està previst per a “aixecaments públics i violents” que tenen la finalitat d’acabar amb l’ordre constitucional establert. Es tracta d’un delicte pensat per a aixecaments militars com el que va intentar el Coronel Tejero el 23 de febrer de 1981, o com el que va protagonitzar Francisco Franco l’any 1936 contra la Segona República.  En el propi redactat dels articles del Codi Penal que regulen el delicte de rebel·lió s’utilitzen expressions com “tropes”, “forces de comandament”, “militar”, “romper el fuego” “armes” o “combat” quan es descriu aquest delicte.

Resulta obvi que una interpretació teleològica de l’article, és a dir, buscant quin és el motiu o objectiu que persegueix la llei, porta a concloure que és un delicte reservat per a un aixecament militar de caràcter marcadament violent i armat.

Addicionalment, formular una acusació per rebel·lió quan no hi ha hagut cap episodi violent atempta greument contra un dels principis bàsics del Dret Penal: el principi de legalitat. Aquest principi requereix que només es puguin castigar aquelles conductes descrites de manera precisa i clara en el Codi Penal, i prohibeix castigar cap conducta que no compleixi estrictament els requisits de la llei. Aquest és un principi reconegut en els articles 9 i 25 de la Constitució – una Constitució que alguns utilitzen de manera selectiva i interessada.

Així, el Fiscal General de l’Estat afirmava públicament que, tot i que la llei requereix que hi hagi un ús de la violència per tal de que es cometi el delicte de rebel·lió, cal interpretar el terme “violència” en un sentit ampli per tal de poder tirar endavant l’acusació. Des del meu punt de vista, el que proposa el Fiscal General no és més que una vulneració flagrant del principi de legalitat, realitzant una interpretació expansiva del Dret Penal. Qualsevol alumne de primer de la Facultat de Dret sabrà que això és senzillament una aberració jurídica que contradiu no només el principi de legalitat, sinó també el principi d’intervenció mínima del Dret Penal i la prohibició d’analogia.

LA FALTA DE COMPETÈNCIA DE L’AUDIÈNCIA NACIONAL

A aquestes acusacions i empresonaments amb fonaments insuficients, cal sumar-li la selecció “a la carta” que s’està fent en relació als tribunals que han de jutjar a certs opositors polítics. Sense anar més lluny, Sànchez i Cuixart estan essent jutjats per un tribunal que no és el competent per al cas concret.

Perquè? Doncs perquè el delicte de sedició es troba dins la categoria de ‘delictes contra l’ordre públic’. La Llei Orgànica del Poder judicial no atorga la competència a l’Audiència Nacional per a jutjar aquesta categoria de delictes. L’òrgan competent per a jutjar-los és l’Audiència Provincial del lloc on presumptament s’haurien comès aquests fets – en el cas de Cuixart i Sànchez, l’Audiència Provincial de Barcelona-. Tot i així, la Fiscalia no va tenir en compte aquestes normes de competència i va presentar la querella a l’Audiència Nacional, i la pròpia jutgessa va defensar que aquest òrgan era el competent donat que es tractava d’un delicte “contra la forma de Govern”. El que la jutgessa omet dir és que tal categoria de delictes ja no existeix actualment en el Codi Penal, i que la competència per a conèixer dels delictes contra l’ordre públic – que és la categoria on es troba actualment el delicte de sedició – està clarament atribuïda a les Audiències Provincials.

Faltarà veure si aquesta “selecció a la carta” de tribunals també té lloc en la querella que es pretén interposar contra Puigdemont. La Fiscalia ja ha anunciat que, tot i que el tribunal competent seria el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya – per la condició de President de la Generalitat i Diputat -, s’està esperant a que la intervenció de l’autonomia catalana permeti cessar-lo d’aquests càrrecs. Un podria pensar que estàn esperant per a poder triar més fàcilment quin tribunal “els va millor” per a tirar endavant les seves acusacions.

Independentment de l’opinió política de cadascú, crec que aquest seguit de vulneracions a les garanties i principis bàsics del Dret Penal – que casualment transcorre paral·lelament a una ofensiva política – hauria de ser motiu de preocupació per a tothom qui defensi el sistema de drets i llibertats fonamentals que tant ha costat d’aconseguir.

(Foto: http://www.eldiario.es)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s