“I això quedarà així?” Respostes a la violència institucional de l’1 d’octubre

(Imatge: http://www.eldiario.es)

Versión en castellano aquí

El passat dia 1 d’octubre, diferents poblacions catalanes van ser l’escenari d’un dels episodis més brutals de violència institucional a l’Estat espanyol durant els últims anys. Dues setmanes després, moltes persones es segueixen preguntant: aquelles agressions quedaran impunes? Davant la indefensió que provoca la violència institucional, quines vies legals ens protegeixen?

A continuació veurem quines mesures s’han pres per a denunciar aquells fets violents i quines vies tenim com a societat per a evitar la impunitat de la violència institucional.

Presentació de denúncies contra els agents policials:

No és la primera vegada que una actuació policial podria donar lloc a responsabilitats penals per la presumpta comissió de diversos delictes. En circumstàncies normals, l’actuació dels cossos de seguretat de l’Estat pot quedar exempta de responsabilitat penal per una causa de justificació prevista en el Codi Penal, coneguda com a ‘compliment d’un deure’ (article 20.7). Aquesta circumstància exclou la responsabilitat penal quan s’ha actuat per a donar compliment a un deure legal, com el que pot tenir la policia d’impedir delictes, complir ordres judicials o mantenir l’ordre públic.

Quan concorre aquesta circumstància, una conducta que podria constituir un delicte passa a considerar-se com a lícita. Imaginem, per exemple, el cas d’un agent policial detenint per la força una persona seguint una ordre judicial de cerca i captura. En un principi, aquesta acció podria constituir un delicte contra la llibertat o fins i tot un delicte de lesions; no obstant, en el cas que la realitzi un agent de l’autoritat per a donar compliment a un deure legal, aquesta conducta de detenció amb ús de la força no donaria lloc a cap responsabilitat penal.

No obstant això, l’existència d’aquesta causa de justificació es troba en tot cas subjecta al principi de proporcionalitat. Per determinar si ha existit aquesta proporcionalitat,  cal tenir en compte quin mal es pretenia evitar, i si l’actuació lesiva era proporcional en relació a aquest mal, o si hi havia formes menys lesives per evitar-lo.

Doncs bé, l’actuació que van dur a terme els cossos de seguretat de l’Estat en el context del referèndum de l’1 d’octubre ha despertat dubtes raonables sobre si aquesta va ser o no proporcional. Ningú nega que existia una ordre judicial que manava a la Policia aturar el referèndum, però aquesta ordre en cap moment marcava els mitjans que s’havien d’utilitzar per impedir-ho. Les lesions – algunes de caràcter greu – provocades a centenars de persones que no havien fet res més que estar presents en els punts de votació eren proporcionals al “mal” que es pretenia evitar? Cal recordar, en aquest punt, que el que es volia impedir era la celebració d’un referèndum que ni tan sols era il·legal: només es trobava suspès cautelarment per una resolució no definitiva del Tribunal Constitucional.

La Fiscalia General de l’Estat ja ha manifestat que, segons el seu parer, l’actuació policial va ser del tot proporcionada, i que per tant el Ministeri Públic no té intenció d’investigar aquests fets. No obstant, això no impedeix que les víctimes portin els fets davant d’un jutge.  De fet, les denúncies presentades a nivell individual per més de 130 ciutadans, juntament amb la que ha presentat la Generalitat de Catalunya, han portat al jutjat d’instrucció número 7 de Barcelona a obrir diligències per investigar els fets. El jutge ha manifestat la necessitat d’analitzar si l’actuació policial el passat dia 1 d’octubre va ser o no proporcionada.

D’entrada, el jutge fa una distinció entre l’actuació de les autoritats catalanes i la dels ciutadans que van anar a votar. Afirma que, si bé és cert que el fet que la convocatòria i organització d’un referèndum que estava suspès pel TC per part de les autoritats catalanes podria implicar un delicte de desobediència, també ho és que l’actuació dels ciutadans que van anar a votar als col·legis no era ‘il·legal ni il·lícita’.

L’actuació de la Generalitat

Per la seva banda, la Generalitat de Catalunya ha interposat denúncies contra la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, tot i que no s’identifiquen agents concrets. La denúncia s’interposa per cinc presumptes delictes: lesions, danys en béns públics i privats, delicte contra els drets individuals, coaccions i amenaces, i delicte de desordres públics. La Generalitat també acusa als cossos policials de vulnerar la normativa catalana que prohibeix l’ús de les pilotes de goma,  i també apunta que la policia va vulnerar l’ordre de la magistrada del TSJC, que especificava que s’havia d’impedir el referèndum de l’1-O, però fixava com a límit de l’actuació policial l’afectació a la normal convivència ciutadana.

Paral·lelament, diverses organitzacions de drets humans com IRIDIA o SIRECOVI han obert un canal de denúncies on s’hi recomana aportar el màxim de material que pugui servir com a prova.

Acusació particular i acusació popular

Si bé la Fiscalia ja ha manifestat que no està disposada a tirar endavant processos penals per les càrregues policials del passat 1-O, el Ministeri Fiscal no és l’única part que pot acusar en un judici. El Fiscal pot decidir tirar endavant o no l’acusació pública, però independentment d’això, les víctimes dels fets es poden personar en el procés com a acusació particular a través d’una querella – per tal d’iniciar el procediment – o  mitjançant una personació posterior, si és el jutge qui ja ha iniciat d’ofici les diligències. Paral·lelament, s’hi pot sumar una acusació popular, formada per organitzacions de drets humans o organismes públics.

L’acusació particular – formada per les víctimes – té el poder, per si sola i sense necessitar per a res al Ministeri Fiscal, de tirar endavant el procediment, formular una acusació i portar els agents policials a judici amb una petició de pena.

L’eventual sentència a què donés lloc l’esmentat judici podria ser recorreguda a instàncies superiors – tant si condemna com si absol als agents policials – arribant fins al Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional. Per als escèptics de la justícia espanyola, no obstant, hi ha esperança: una vegada utilitzats tots aquests recursos interns, si no s’aconsegueix una condemna per als fets de l’1 d’octubre, queda oberta la via del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH).

El Tribunal Europeu de Drets Humans

Una vegada s’han esgotat tots els mecanismes judicials interns a l’Estat espanyol, es pot presentar una demanda contra Espanya per haver vulnerat la Convenció Europea de Drets Humans. No seria la primera vegada que l’Estat espanyol ha de respondre davant del Tribunal d’Estrasburg en un cas de violència institucional: concretament, ja hi ha hagut vuit condemnes d’aquest tribunal contra Espanya per no haver investigat casos de tortures. En efecte, segons la jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans, els Estats tenen la obligació d’investigar casos de violència institucional, una obligació que emana de la prohibició de tortura recollida en l’article 3 del Conveni Europeu.

 Què implicaria una condemna del TEDH?

Tot apunta que, si la justícia espanyola no investiga degudament la violència policial exercida el passat 1 d’octubre a Catalunya, el Tribunal d’Estrasburg podria condemnar de nou Espanya. Cal remarcar, en primer lloc, que el TEDH no és un tribunal d’apel·lació ni té naturalesa penal, per la qual cosa no pot revisar una sentència d’un tribunal nacional ni pot condemnar a ningú a presó.

No obstant, una sentència condemnatòria de la Cort d’Estrasburg suposaria, en primer lloc, una victòria judicial d’una gran càrrega simbòlica, ja que les sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans gaudeixen de gran reconeixement i credibilitat a nivell internacional. Per norma general, ningú posa en dubte que un Estat ha vulnerat els drets humans si el TEDH així ho considera. En segon lloc, les seves sentències solen obligar als Estats a pagar una indemnització a les víctimes. Finalment, cada vegada més sovint les decisions del Tribunal d’Estrasburg forcen als Estats a modificar lleis o pràctiques internes en relació al cas concret. En relació a aquest últim punt, podria ser interessant plantejar una eventual demanda al TEDH com una eina de litigi estratègic per a aconseguir canvis socials.

En el focus de mira

A banda de les possibles accions judicials, diversos mitjans de comunicació de tot el món i organitzacions a nivell internacional han posat la mirada sobre la violència policial duta a terme per impedir el referèndum. Alguns exemples en són la petició de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als drets humans d’obrir una investigació sobre els fets, o el demolidor informe de la influent organització Human Rights Watch, que conclou que hi va haver un ‘ús excessiu de la força’ per part de la policia espanyola el dia 1 d’octubre.

Les accions judicials i els mecanismes internacionals de protecció dels drets humans solen ser una  via molt més lenta i complexa que l’acció política per a protegir els drets i les llibertats fonamentals. Moltes vulneracions de drets humans han quedat sense resposta, negades pel poder polític i mediàtic durant molt de temps fins que un tribunal o institució internacional n’ha reconegut l’existència. No obstant, en la majoria d’ocasions, l’espera val la pena quan s’acaba trencant la impunitat i la veritat sobre les violacions de drets humans va sortint mica en mica a la llum. És només aleshores quan s’albira una esperança real de canvi social.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s