Violència homòfoba: perills i trampes de l’extrema dreta

(DESPLAZAR HACIA ABAJO PARA LEER VERSIÓN EN ESPAÑOL)

L’ex-primer ministre del Regne Unit, David Cameron, ho va pronosticar: “el referèndum sobre el brexit pot pot alliberar dimonis que desconeixem”. No sabem a què es referia exactament el llavors Premier britànic, però el cert és que un dels dimonis alliberats pel brexit té nom i cognoms: augment preocupant dels delictes d’odi. Aquest tipus de crims es van disparar el juliol passat, mes en el que es van produir un total de 5.468 agressions d’aquest tipus. Segons va publicar el diari The independent, durant les setmanes posteriors al referèndum els delictes d’odi van augmentar en major mesura en les zones on havia guanyat el sí al brexit.

Si bé els principals diaris parlaven d’un increment de la violència racista i xenòfoba – relacionada amb el discurs anti-immigració dels defensors del brexit – el cert és que l’augment més important ha estat el de les agressions dirigides contra el col·lectiu LGBT.

Segons la organització Galop, que lluita pels drets LGBT en el Regne Unit, les agressions homòfobes al Regne Unit van incrementar-se en un 147% entre el juliol i el setembre del 2016. En els tres mesos posteriors al referèndum, Galop va donar suport a 187 víctimes d’agressions per LGTBIfòbia, nombre molt superior al de les 72 víctimes que va haver d’atendre en el mateix període durant l’any 2015. És més, durant la setmana anterior i la posterior al referèndum del brexit es van realitzar ni més ni menys que 3.000 denúncies de delictes d’odi a la policia britànica.

A tot això s’hi afegeix el fet que la legislació britànica no dóna suficients eines per fer front al problema: segons apunta el director de Galop, Nik Noone, els autors d’una agressió xenòfoba o racista han d’afrontar penes molt més altes que els que agredeixen a una persona LGBT. En definitiva, al Regne Unit surt més “barat” cometre un crim homòfob que un crim racista. La màxima pena que un tribunal pot imposar per una agressió LGBTIfòbica és de sis mesos, la qual suposa tan sols una quarta part de la pena màxima per una agressió comuna al Regne Unit, que és de dos anys. Com ja s’ha assenyalat per part de l’organització, això pot portar a una ‘jerarquia de delictes d’odi’ amb la qual les víctimes d’alguns grups quedarien més desprotegides que les d’altres grups. Són aquests grups de víctimes menys dignes de protecció que uns altres? Aquests sembla ser el missatge que dóna la llei britànica, missatge que a la vegada desincentiva a les víctimes d’atacs homòfobs de denunciar els fets a les autoritats.

El Regne Unit és un dels països europeus més avançats en matèria de drets LGBT. I no obstant segueixen produint-se episodis de brots homòfobs com l’esmentat. Però no es tracta d’un cas aïllat.

Holanda, sovint considerat com el país del món més tolerant cap a la diversitat, ha viscut també darrerament episodis de violència contra el col·lectiu LGBT. Tres fets han colpejat en els darrers mesos la societat neerlandesa: fa pocs dies la policia d’Amsterdam rebia nombroses denúncies sobre el repartiment de pamflets homòfobs per tota la ciutat. Aquestes publicacions animaven a les principals religions monoteistes (cristianisme, judaisme i islam) a unir-se per acabar amb els homosexuals. Això passava poc després d’una agressió a una parella gai en plena estació central d’Amsterdam, i de l’acte vandàlic comès per un grup de joves contra un homenatge a la comunitat LGBT a la ciutat holandesa de Leiden.

I, de manera similar al Regne Unit, el populisme d’extrema dreta es troba en auge a Holanda, fins al punt en que algunes enquestes situen ja al partit de Geert Wilders com a primera força política.

Qualificar aquests episodis de violència homòfoba com a conseqüència directa de l’augment de l’extrema dreta a Europa seria sens dubte precipitat. Però és innegable que tots dos fenòmens discorren de manera conjunta. Si bé el principal element d’aquests moviments populistes és la xenofòbia i l’euroescepticisme, estan també marcats per una ideologia homòfoba i masclista, estigui aquesta més o menys disfressada. En el cas del UKIP, el partit britànic d’extrema dreta, un dels seus membres va arribar a afirmar que “els homosexuals tenen deu vegades més possibilitats que els ‘homes normals’ de ser abusadors de nens”.  Així mateix, l’eurodiputat d’aquest partit Gerard Batten va declarar que mai havia conegut a cap persona homosexual del seu partit que es volgués casar. A França, per la seva part, el Front Nacional s’ha posicionat clarament en contra del matrimoni igualitari.

De manera paradoxal, alguns han arribat a afirmar que precisament les reivindicacions del col·lectiu LGBT poden alimentar el discurs de l’extrema dreta: els xenòfobs poden arribar a presentar a la immigració i la diversitat cultural com a una “amenaça a les llibertats pròpies d’Occident” en les que s’inclourien els drets LGBT, la igualtat entre homes i dones, i el respecte a la diversitat de gènere. Associant la homofòbia amb la immigració, els partits xenòfobs podrien buscar el suport de la comunitat LGBT.

Els fets, però, posen en evidència les mentides de l’extrema dreta sobre aquesta qüestió: només cal veure el que ha succeït al Regne Unit després que guanyés la opció preferida pels xenòfobs en el referèndum del brexit (recordem que les agressions contra el col·lectiu LGBT es van disparar en les zones on va guanyar el sí). És evident que el discurs homòfob està molt més alimentat per la ideologia de l’extrema dreta que per la comunitat d’immigrants. Un discurs polític que es basa en el rebuig a l’estranger ha de tenir la intolerància com a base. I, paradoxalment, la intolerància no hi entén de diferències: qui és intolerant amb la diversitat cultural, normalment ho serà també amb la diversitat sexoafectiva, amb la diversitat de gènere o amb la diversitat de pensament. Amb tot el que sigui diferent a ells. Cal anar en compte per no caure en les seves trampes: si volem frenar el discurs d’intolerància cap a la comunitat LGBT, hem de frenar a la vegada el discurs xenòfob i anti-immigració. Tots dos beuen de la mateixa font: l’odi al diferent.

 


 

ESP:

Agresiones homófobas: peligros y trampas de la extrema derecha

El ex primer ministro del Reino Unido, David Cameron, lo pronosticó: “el referéndum sobre el brexit puede puede liberar demonios que desconocemos”. No sabemos a qué se refería exactamente el entonces Premier británico, pero lo cierto es que uno de los demonios liberados por el brexit tiene nombre y apellidos: aumento preocupante de los delitos de odio. Este tipo de crímenes se dispararon el pasado julio, mes en el que se produjeron un total de 5.468 agresiones de este tipo. Según publicó el diario The independient, durante las semanas posteriores al referéndum los delitos de odio aumentaron en mayor medida en las zonas donde había ganado el sí al brexit.

Si bien los principales diarios hablaban de un incremento de la violencia racista y xenófoba – relacionada con el discurso anti-inmigración de los defensores del brexit – lo cierto es que el aumento más importante ha sido el de las agresiones dirigidas contra el colectivo LGBT.

Según la organización Galop, que lucha por los derechos LGBT en el Reino Unido, las agresiones homófobas en el Reino Unido incrementaron en un 147% entre julio y septiembre de 2016. En los tres meses posteriores al referéndum, Galop apoyó a 187 víctimas de agresiones por LGTBIfobia, número muy superior al de las 72 víctimas que tuvo que atender en el mismo periodo durante el año 2015. Es más, durante la semana anterior y la posterior al referéndum del brexit se realizaron nada menos que 3.000 denuncias de delitos de odio a la policía británica.

A todo esto se añade el hecho de que la legislación británica no da suficientes herramientas para hacer frente al problema: según apunta el director de Galop, Nik Noone, los autores de una agresión xenófoba o racista deben afrontar penas mucho más altas que los que agreden a una persona LGBT. En definitiva, en el Reino Unido sale más “barato” cometer un crimen homófobo que un crimen racista. La máxima pena que un tribunal puede imponer por una agresión LGBTIfobica es de seis meses, la cual supone tan sólo una cuarta parte de la pena máxima por una agresión común en el Reino Unido, que es de dos años. Como ya se ha señalado por parte de la organización, esto puede llevar a una ‘jerarquía de delitos de odio’ con la que las víctimas de algunos grupos quedarían más desprotegidas que las de otros grupos. ¿Son estos grupos de víctimas menos dignos de protección que otros? Esto parece ser el mensaje que da la ley británica, mensaje que a su vez desincentiva a las víctimas de ataques homófobos de denunciar los hechos a las autoridades.

El Reino Unido es uno de los países europeos más avanzados en materia de derechos LGBT. Y sin embargo siguen produciéndose episodios de brotes homófobos como el mencionado. Pero no se trata de un caso aislado.

Holanda, a menudo considerado como el país del mundo más tolerante hacia la diversidad, ha vivido también últimamente episodios de violencia contra el colectivo LGBT. Tres hechos han golpeado en los últimos meses la sociedad neerlandesa: hace pocos días la policía de Amsterdam recibía numerosas denuncias sobre el reparto de panfletos homófobos por toda la ciudad. Estas publicaciones animaban a las principales religiones monoteístas (cristianismo, judaísmo e islam) a unirse para acabar con los homosexuales. Esto ocurría poco después de una agresión a una pareja gay en plena estación central de Ámsterdam, y de un acto vandálico cometido por un grupo de jóvenes contra un homenaje a la comunidad LGBT en la ciudad holandesa de Leiden.

Y, de forma similar en el Reino Unido, el populismo de extrema derecha se encuentra en auge en Holanda, hasta el punto en que algunas encuestas sitúan ya en el partido de Geert Wilders como primera fuerza política.

Calificar estos episodios de violencia homófoba como consecuencia directa del aumento de la extrema derecha en Europa sería sin duda precipitado. Pero es innegable que ambos fenómenos discurren de manera conjunta. Si bien el principal elemento de estos movimientos populistas es la xenofobia y el euroescepticismo, están también marcados por una ideología homófoba y machista, esté ésta más o menos disfrazada. En el caso del UKIP, el partido británico de extrema derecha, uno de sus miembros llegó a afirmar que “los homosexuales tienen diez veces más posibilidades que los ‘hombres normales’ de ser abusadores de niños”. Asimismo, el eurodiputado de este partido Gerard Batten declaró que nunca había conocido a ninguna persona homosexual de su partido que se quisiera casar. En Francia, por su parte, el Frente Nacional se ha posicionado claramente en contra del matrimonio igualitario.

De manera paradójica, algunos han llegado a afirmar que precisamente las reivindicaciones del colectivo LGBT pueden alimentar el discurso de la extrema derecha: los xenófobos pueden llegar a presentar a la inmigración y la diversidad cultural como una “amenaza a las libertades propias de Occidente” en las que se incluirían los derechos LGBT, la igualdad entre hombres y mujeres, y el respeto a la diversidad de género. Asociando homofobia a inmigración, los partidos xenófobos podrían buscar el apoyo de la comunidad LGBT.

Los hechos, sin embargo, ponen en evidencia las mentiras de la extrema derecha al respecto: sólo hay que ver lo que ha sucedido en el Reino Unido después de que ganara la opción preferida por los xenófobos en el referéndum del brexit (recordemos que las agresiones contra el colectivo LGBT se dispararon en las zonas donde había ganado el sí). Es evidente que el discurso homófobo está mucho más alimentado por la ideología de la extrema derecha que por la comunidad de inmigrantes. Un discurso político que se basa en el rechazo al extranjero debe tener la intolerancia como base. Y, paradójicamente, la intolerancia no entiende de diferencias: quién es intolerante con la diversidad cultural, normalmente lo será también con la diversidad sexoafectiva, con la diversidad de género o con la diversidad de pensamiento. Con todo lo que sea diferente a ellos. Hay que tener cuidado para no caer en sus trampas: si queremos frenar el discurso de intolerancia hacia la comunidad LGBT, tenemos que frenar a la vez el discurso xenófobo y anti-inmigración. Ambos beben de la misma fuente: el odio al diferente.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s