Delictes d’odi: Drets Humans en perill

(Desplazar hacia abajo para leer versión en español)

“En ple segle XXI, en l’Europa de la democràcia i dels drets humans, queden lluny aquells anys foscos en que es perseguia a les persones per ser qui són, per ser diferents”- Per desgràcia, aquesta afirmació no és del tot certa. Si bé en l’Europa actual ja no existeix cap dictadura que persegueixi directament a les minories, els delictes d’odi segueixen constituint un problema social de primer ordre. Sense anar més lluny, en els últims dies ha tingut lloc una nova agressió homòfoba al centre de Barcelona.

Però el problema ve de lluny: fa anys que persones estrangeres,  musulmanes, orientals; persones LGBT o fins i tot persones grans o discapacitades sofreixen agressions només per ser qui són. Segons dades del Ministeri de l’Interior, l’any 2014 es van registrar 1.285 delictes motivats per l’odi i la discriminació. No obstant, segons dades de l’organització Movimiento contra la Intolerancia, el número de delictes d’aquest tipus rondaria els 4.000, xifra que sens dubte posa de relleu un augment d’aquests crims respecte a anys anteriors.

Què entenem, però, per delictes d’odi? El que diferencia aquests actes delictius d’altres crims ordinaris no rau en el fet en si, sinó en la seva motivació, en la raó pel qual es comet l’acte delictiu. El delicte d’odi es caracteritza per estar motivat per prejudicis, per un rebuig i menyspreu irracional cap a persones o col·lectius que es veuen com a diferents per part de l’agressor, ja sigui per la seva raça, ètnia, religió, orientació sexual, condició sòcio-econòmica, discapacitat… Per a l’autor d’un delicte d’odi, aquesta diferència és suficient per a justificar la seva agressió.

Davant d’una problemàtica social de primer ordre, a l’Estat espanyol s’han pres diverses mesures que pretenen posar-hi fre. Recentment s’ha aprovat, per part del Ministeri de l’Interior, un primer protocol d’actuació policial contra els delictes d’odi i discriminació, que estableix les línies bàsiques que han de seguir els cossos policials de l’Estat davant un possible delicte d’aquest tipus. Algunes associacions de defensa dels Drets Humans, però, han apuntat que és necessari que els agents policials comptin amb més recursos i sobretot més formació per a fer efectiu aquest protocol. En aquest aspecte, l’ECRI (Comissió Europea contra el Racisme i la Intolerància) en el seu informe de 2011 va posar de relleu la falta de formació i coneixement en matèria de conductes d’odi i discriminació i les seves conseqüències penals. En efecte, si els agents policials no tenen prou coneixement sobre el què és un delicte d’odi, es probable que no els puguin detectar o que els minimitzin quan en tinguin notícia.

Un altre avenç important en la matèria ha estat la creació de Fiscalies especialitzades en la investigació i persecució d’aquest tipus de conductes. Davant un possible delicte d’odi, la policia ha d’informar directament a aquests Fiscals especialitzats. La creació d’aquests òrgans excepcionals va venir motivada per les demandes d’organitzacions de defensa dels drets LGTB, les quals demanaven una resposta als delictes d’odi comesos per raons homòfobes.

D’altra banda, l’abril de 2014 es va crear el Consell de Víctimes de delictes d’odi i discriminació, una organització que va néixer amb l’objectiu principal d’aconseguir una Llei integral contra els delictes d’odi i discriminació per a combatre el problema, facilitar ajuda a les víctimes i contribuir a eradicar aquestes conductes delictives. El Consell també té les funcions de realitzar actuacions judicials en favor de les víctimes,  organitzar conferències i comissions de suport i ajuda, i en general fer difusió d’aquesta problemàtica.

Malauradament, tot i l’adopció d’aquestes mesures, el problema subsisteix. Cal, tal i com demanen les associacions i col·lectius de defensa dels Drets Humans, una Llei Integral contra l’odi i la discriminació, en la mateixa línia de la recentment aprovada Llei Integral contra la violència de gènere. Cal que aquesta llei doni un paper central a la víctima, i que inclogui mesures educatives de prevenció i sensibilització mediàtica, a més de facilitar la cooperació entre òrgans policials i judicials.

És necessari també aplicar, amb més contundència, els instruments legals que ja existeixen. Per exemple, l’article 510 del Codi Penal castiga la incitació i provocació a l’odi, violència o discriminació contra un persones per pertànyer a un determinat grup. A més d’aquest delicte específic, existeixen nombroses agreujants que s’apliquen pel fet de que el delicte en qüestió s’hagi comès per motivacions discriminatòries.  No obstant, la realitat és que hi ha poques sentències que apliquin aquests articles específics del Codi Penal.

Per altra banda,  una altra de les principals causes de la subsistència del problema és la falta de denúncies. Segons l’Agència de Drets Fonamentals de la UE, entre un 60% i un 90% de les víctimes d’aquests delictes no ho posen en coneixement de les autoritats. És en aquest punt on la visibilitat pren un paper essencial. La raó principal per la qual les víctimes no denuncien els fets és l’escepticisme en quant als resultats, la creença de que no servirà de res i la desconfiança cap al sistema policial i judicial. A tot això moltes vegades se li suma la manca d’informació sobre els instruments legals que les víctimes tenen al seu abast. És per això que és essencial que aquest problema es faci més visible i sobretot que les víctimes siguin conscients dels seus drets i de com exercir-los.

La manca d’òrgans jurídics especialitzats tampoc ajuda a solucionar el problema. Tot i la creació de la Fiscalia especial contra aquest tipus de delictes, la falta de mitjans i recursos d’aquests òrgans i la seva actuació sovint insuficient fa que sigui especialment important la funció de l’acusació popular en aquests casos, que la majoria de vegades la porten associacions de defensa de col·lectius vulnerables a les agressions motivades per l’odi i la discriminació al diferent. El paper d’aquestes ONG i altres organismes independents, que actuen contra la intolerància i en defensa dels drets de tothom, és crucial.

La lluita contra la intolerància, els prejudicis i els odis irracionals comença en la consciència individual de cadascú, i també en la consciència col·lectiva. Només quan admetem com a societat que els delictes d’odi es produeixen i que són un problema greu, quan els mitjans se’n facin ressò i els casos surtin a la llum, tots aquests instruments legislatius i judicials tindran de veritat un efecte, i l’esforç de les associacions que lluiten per eradicar aquestes conductes i protegir a les víctimes tindrà el resultat desitjat: aconseguir una societat menys injusta i més respectuosa amb la dignitat i els drets de les persones.


ESP:

Delitos de odio: Derechos Humanos en peligro

“En pleno siglo XXI, en la Europa de la democracia y los derechos humanos, quedan lejos aquellos años oscuros en que se perseguía a las personas por ser quienes son, por ser diferentes” – Por desgracia, esta afirmación no es del todo cierta . Si bien en la Europa actual ya no existe ninguna dictadura que persiga directamente a las minorías, los delitos de odio siguen constituyendo un problema social de primer orden. Sin ir más lejos, en los últimos días ha tenido lugar una nueva agresión homófoba en el centro de Barcelona.

Pero el problema viene de lejos: hace años que personas extranjeras, musulmanes, orientales; personas LGBT o incluso personas mayores o discapacitadas sufren agresiones sólo por ser quienes son. Según datos del Ministerio del Interior, en 2014 se registraron 1.285 delitos motivados por el odio y la discriminación. No obstante, según datos de la organización Movimiento contra la Intolerancia, el número de delitos de este tipo rondaría los 4.000, cifra que sin duda pone de relieve un aumento de estos crímenes respecto a años anteriores.

¿Pero, qué entendemos por delitos de odio? Lo que diferencia a estos actos delictivos de otros crímenes ordinarios no radica en el hecho en sí, sino en su motivación, en la razón por el que se comete el acto delictivo. El delito de odio se caracteriza por estar motivado por prejuicios, por un rechazo y desprecio irracional hacia personas o colectivos que se ven como diferentes por parte del agresor, ya sea por su raza, etnia, religión, orientación sexual, condición socioeconómica, discapacidad … para el autor de un delito de odio, esta diferencia es suficiente para justificar su agresión.

Ante una problemática social de primer orden, en España se han tomado diversas medidas que pretenden ponerle freno. Recientemente se ha aprobado, por parte del Ministerio del Interior, un primer protocolo de actuación policial contra los delitos de odio y discriminación, que establece las líneas básicas que deben seguir los cuerpos policiales del Estado ante un posible delito de este tipo. Algunas asociaciones de defensa de los Derechos Humanos, sin embargo, han apuntado que es necesario que los agentes policiales cuenten con más recursos y sobre todo más formación para hacer efectivo este protocolo. En este aspecto, la ECRI (Comisión Europea contra el Racismo y la Intolerancia) en su informe de 2011 puso de relieve la falta de formación y conocimiento en materia de conductas de odio y discriminación y sus consecuencias penales. En efecto, si los agentes policiales no tienen suficiente conocimiento sobre lo que es un delito de odio, es probable que no les puedan detectar o que los minimicen cuando tengan noticia.

Otro avance importante en la materia ha sido la creación de Fiscalías especializadas en la investigación y persecución de este tipo de conductas. Ante un posible delito de odio, la policía debe informar directamente a estos Fiscales especializados. La creación de estos órganos excepcionales vino motivada por las demandas de organizaciones de defensa de los derechos LGTB, que pedían una respuesta a los delitos de odio cometidos por razones homófobas.

Por otra parte, en abril de 2014 se creó el Consejo de Víctimas de delitos de odio y discriminación, una organización que nació con el objetivo principal de conseguir una Ley integral contra los delitos de odio y discriminación por combatir el problema, facilitar ayuda a las víctimas y contribuir a erradicar estas conductas delictivas. El Consejo también tiene las funciones de realizar actuaciones judiciales en favor de las víctimas, organizar conferencias y comisiones de apoyo y ayuda, y en general hacer difusión de esta problemática.

Desgraciadamente, a pesar de la adopción de estas medidas, el problema subsiste. Es necesario, tal y como piden las asociaciones y colectivos de defensa de los Derechos Humanos, una Ley Integral contra el odio y la discriminación, en la misma línea de la recientemente aprobada Ley Integral contra la violencia de género. Es necesario que esta ley dé un papel central a la víctima, y que incluya medidas educativas de prevención y sensibilización mediática, además de facilitar la cooperación entre órganos policiales y judiciales.

Es necesario también aplicar, con más contundencia, los instrumentos legales que ya existen. Por ejemplo, el artículo 510 del Código Penal castiga la incitación y provocación al odio, violencia o discriminación contra un personas por pertenecer a un determinado grupo. Además de este delito específico, existen numerosas agravantes que se aplican por el hecho de que el delito en cuestión se haya cometido por motivaciones discriminatorias. Sin embargo, la realidad es que hay pocas sentencias que apliquen estos artículos específicos del Código Penal.

Por otra parte, otra de las principales causas de la subsistencia del problema es la falta de denuncias. Según la Agencia de Derechos Fundamentales de la UE, entre un 60% y un 90% de las víctimas de estos delitos no lo ponen en conocimiento de las autoridades. Es en este punto donde la visibilidad toma un papel esencial. La razón principal por la que las víctimas no denuncian los hechos es el escepticismo en cuanto a los resultados, la creencia de que no servirá de nada y la desconfianza hacia el sistema policial y judicial. A todo esto muchas veces se le suma la falta de información sobre los instrumentos legales que las víctimas tienen a su alcance. Por ello es esencial que este problema se haga más visible y sobre todo que las víctimas sean conscientes de sus derechos y de cómo ejercerlos.

La falta de órganos jurídicos especializados tampoco ayuda a solucionar el problema. A pesar de la creación de la Fiscalía especial contra este tipo de delitos, la falta de medios y recursos de estos órganos y su actuación a menudo insuficiente hace que sea especialmente importante la función de la acusación popular en estos casos, que la mayoría de veces la llevan asociaciones de defensa de colectivos vulnerables a las agresiones motivadas por el odio y la discriminación al diferente. El papel de estas ONG y otros organismos independientes, que actúan contra la intolerancia y en defensa de los derechos de todos, es crucial.

La lucha contra la intolerancia, los prejuicios y los odios irracionales comienza en la conciencia individual de cada uno, y también en la conciencia colectiva. Sólo cuando admitamos como sociedad que los delitos de odio se producen y que son un problema grave, cuando los medios se hagan eco y los casos salgan a la luz, todos estos instrumentos legislativos y judiciales tendrán de verdad un efecto, y el esfuerzo de las asociaciones que luchan para erradicar estas conductas y proteger a las víctimas tendrá el resultado deseado: conseguir una sociedad menos injusta y más respetuosa con la dignidad y los derechos de las personas.

Anuncis

One thought on “Delictes d’odi: Drets Humans en perill

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s