Què són els principis de Yogyakarta?

(Desplazar hacia abajo para leer versión en español)

CAT:

El mes de Novembre de l’any 2006, diversos especialistes en drets humans provinents de diferents països es van reunir a la ciutat indonèsia de Yogyakarta. El seu objectiu: redactar una declaració sobre com s’han d’aplicar els drets humans en matèria d’orientació sexual i identitat de gènere. Conscients de les constants violacions de drets humans comeses cada dia contra persones LGBT (lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals), coneixedors del sofriment que experimenta aquesta comunitat en països on ser homosexual està castigat amb la presó o fins i tot amb la mort, aquests experts es proposaven redactar una declaració al respecte.

Perquè els Principis de Yogyakarta són tan sols això, una declaració. No són un tractat internacional. No ha estat negociat ni ratificat per Governs estatals, i per tant no és d’obligat compliment per als Estats. No obstant això, aquesta declaració pretén establir una base a partir de la qual interpretar els tractats internacionals de drets humans – aquests sí, amb efectes vinculants.- Els experts que van redactar aquests principis no pretenien una mera declaració d’intencions, ni un simple sermó sobre cap a on hauríem d’anar.  L’objectiu d’aquests principis no és més que aclarir com s’han d’aplicar els drets humans al col·lectiu LGBT. Aquesta declaració no és, per tant, una carta als reis, ni tampoc pretén crear nous drets: simplement es limita a manifestar com s’han d’aplicar els drets ja existents en matèria d’orientació sexual i identitat de gènere.

Però, com ho fa?

En cada un dels Principis, el document recorda alguns dels drets reconeguts en la Declaració Universal dels Drets Humans i la seva relació amb l’orientació sexual i la identitat de gènere. És a dir, primer, es recorda cadascun dels drets humans reconeguts a nivell internacional  (dret a la vida, dret a la llibertat d’expressió, dret a un judici just, dret a no ser discriminat, etc.) i segon, s’explica com s’ha d’aplicar cada un d’aquests drets en matèria d’orientació sexual i identitat de gènere.  Així, els diferents principis aborden problemàtiques concretes com la repressió de la llibertat d’expressió de la comunitat LGBT, la tortura i els maltractaments, o la discriminació laboral.

Cada principi inclou recomanacions als Estats sobre com combatre la discriminació i els abusos homòfobs: detalla passos concrets a seguir per acabar amb les vulneracions de drets humans que pateix el col·lectiu LGBT arreu del món.

Vegem-ne alguns exemples:

El principi 4 parla d’un dels drets humans més bàsics reconeguts a nivell internacional: el dret a la vida. El dret internacional estableix, de manera general, que ningú pot ser arbitràriament privat de la seva vida. A aquesta provisió general, el Principi 4 hi afegeix que a ningú se li aplicarà la pena de mort en base a la seva orientació sexual o identitat de gènere, situació que es dóna actualment en alguns països asiàtics i africans. S’insta als Estats a derogar qualsevol legislació que prevegi la pena de mort per al col·lectiu LGBT.  Recordem que, a data d’avui, l’homosexualitat es castiga amb la pena de mort en set països: Iran, Nigèria, Aràbia Saudita, Mauritània, Sudan, Iemen i Somàlia.

El principi 5, que reconeix el dret a la seguretat personal, demana als Estats que estableixin totes les mesures policíaques, legislatives, administratives judicials i de sensibilització per tal de prevenir la violència relacionada amb la orientació sexual i la identitat de gènere (fenomen més conegut com a ‘delictes d’odi’). En aquest cas tenen la obligació no només de respectar un dret determinat , sinó també de passar a l’acció i protegir als ciutadans davant d’actes d’odi comesos per altres persones. Recordem que l’any 2014, segons dades del Ministeri de l’Interior espanyol i del Consell General de l’Advocacia, es van registrar 1.285 delictes d’odi a l’Estat espanyol, 513 dels quals es van dirigir contra persones LGBT.

El principi 12, que parla del dret al treball, estableix que els Estats han d’adoptar les mesures necessàries per evitar la discriminació laboral en base a l’orientació sexual i la identitat de gènere. En el cas d’Espanya, cal remarcar que gairebé un 60%  del col·lectiu LGBT ha viscut algun tipus de discriminació o hostilitat en el treball en els últims dos anys.

Resulten interessants les recomanacions del principi 16  – dret a l’educació –, les quals insten als Estats a implementar mètodes i recursos educatius que inculquin la comprensió i el respecte a la diversitat de les orientacions sexuals i identitats de gènere.  A Espanya, el govern del Partit Popular va eliminar fa temps l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania, la qual pretenia donar a conèixer la diversitat en els models familiars i en la orientació sexual de les persones. Ens trobaríem, per tant, davant d’una altra omissió dels Principis de Yogyakarta per part de l’Estat espanyol.

El principi 23 posa de manifest una de les qüestions més importants que afronta actualment el col·lectiu LGBT a nivell mundial: el dret a l’asil. Els Principis de Yogyakarta recorden als Estats que estan obligats a atorgar la condició de refugiats a totes aquelles persones que són perseguides als seus països d’origen a causa de la seva orientació sexual o identitat de gènere. (Per a més informació sobre refugiats LGBT, clica aquí.)

Un dels principis més atrevits de la declaració és el principi 24, que reconeix el dret de tota persona a formar una família, amb independència de la seva orientació sexual. I és atrevit perquè insta als Estats a facilitar l’accés a l’adopció o la reproducció assistida al col·lectiu LGBT per assegurar que es respecta el seu dret a formar una família, la qual cosa dista molt de la realitat en la major part del món: actualment, només 25 països permeten l’adopció homoparental, majoritàriament països de l’Europa occidental (amb les lamentables excepcions d’Itàlia i Alemanya) així com del continent americà.

 Però de què serveix realment aquesta declaració?

Els Principis de Yogykarta han estat presentats en diverses ocasions en seus institucionals de la ONU i han servit de base a molts discursos polítics. Com era previsible, aquesta declaració ha estat presa seriosament per múltiples ONGs de drets humans i per governs europeus i americans. No obstant – i també previsiblement – la declaració ha estat ignorada per la majoria de països africans i asiàtics.

Com ja s’ha dit anteriorment, els Principis de Yogykarta no són legalment vinculants per als Estats. Però no per això s’ha de menystenir la força que pot tenir l’existència d’una declaració com aquesta. Fa uns anys, el col·lectiu LGBT no disposava ni tan sols d’una declaració que reconegués els seus drets a nivell internacional. De la mateixa manera que, fa encara més anys, tampoc hi havia cap declaració que parlés dels drets de les dones, ni de les races oprimides. I avui en dia hi ha tractats internacionals contra la discriminació sexista i racista, i són de compliment obligatori. Això ens dóna un missatge d’esperança: els que un dia van ser menystinguts per la comunitat internacional, avui són escoltats i protegits. El fet que acabi passant el mateix amb el col·lectiu LGBT només depèn de que, igual que va passar amb la lluita feminista i antiracista, el moviment LGBT no s’aturi ni faci un pas enrere en la conquesta dels drets que ens pertanyen a totes i a tots per naturalesa.


 

ESP:

¿Qué son los principios de Yogyakarta?

El mes de Noviembre del año 2006, varios especialistas en derechos humanos provenientes de diferentes países se reunieron en la ciudad indonesia de Yogyakarta. Su objetivo: redactar una declaración sobre cómo se han de aplicar los derechos humanos en materia de orientación sexual e identidad de género. Conscientes de las constantes violaciones de derechos humanos cometidas cada día contra personas LGBT (lesbianas, gays, bisexuales y transexuales), conocedores del sufrimiento que experimenta esta comunidad en países donde ser homosexual está castigado con la cárcel o incluso con la muerte, estos expertos se proponían redactar una declaración al respecto.

Porque los Principios de Yogyakarta son sólo eso, una declaración. No son un tratado internacional. No ha sido negociado ni ratificado por Gobiernos estatales, y por lo tanto no es de obligado cumplimiento para los Estados. Sin embargo, esta declaración pretende establecer una base a partir de la cual interpretar los tratados internacionales de derechos humanos – estos sí, con efectos vinculantes.- Los expertos que redactaron estos principios no pretendían una mera declaración de intenciones, ni un simple sermón sobre hacia dónde deberíamos ir. El objetivo de estos principios no es más que aclarar cómo se deben aplicar los derechos humanos al colectivo LGBT. Esta declaración no es, por tanto, una carta a los reyes magos, ni tampoco pretende crear nuevos derechos: simplemente se limita a manifestar cómo se deben aplicar los derechos ya existentes en materia de orientación sexual e identidad de género.

Pero, ¿cómo?

En cada uno de los Principios, el documento recuerda algunos de los derechos reconocidos en la Declaración Universal de los Derechos Humanos y su relación con la orientación sexual y la identidad de género. Es decir, primero, se recuerda cada uno de los derechos humanos reconocidos a nivel internacional (derecho a la vida, derecho a la libertad de expresión, derecho a un juicio justo, derecho a no ser discriminado, etc.) y segundo, se explica cómo se debe aplicar cada uno de estos derechos en materia de orientación sexual e identidad de género. Así, los diferentes principios abordan problemáticas concretas como la represión de la libertad de expresión de la comunidad LGBT, la tortura y los malos tratos, o la discriminación laboral.

Cada principio incluye recomendaciones a los Estados sobre cómo combatir la discriminación y los abusos homófobos: detalla pasos concretos a seguir para acabar con las vulneraciones de derechos humanos que sufre el colectivo LGBT en el mundo.

Veamos algunos ejemplos:

El principio 4 habla de uno de los derechos humanos más básicos reconocidos a nivel internacional: el derecho a la vida. El derecho internacional establece, de manera general, que nadie puede ser arbitrariamente privado de su vida. A esta provisión general, el Principio 4 añade que a nadie se le aplicará la pena de muerte en base a su orientación sexual o identidad de género, situación que se da actualmente en algunos países asiáticos y africanos. Se insta a los Estados a derogar cualquier legislación que prevea la pena de muerte para el colectivo LGBT. Recordemos que, a fecha de hoy, la homosexualidad se castiga con la pena de muerte en siete países: Irán, Nigeria, Arabia Saudí, Mauritania, Sudán, Yemen y Somalia.

El principio 5, que reconoce el derecho a la seguridad personal, pide a los Estados que establezcan todas las medidas policiales, legislativas, administrativas judiciales y de sensibilización para prevenir la violencia relacionada con la orientación sexual y la identidad de género (fenómeno más conocido como ‘delitos de odio‘). En este caso tienen la obligación no sólo de respetar un derecho determinado, sino también de pasar a la acción y proteger a los ciudadanos ante actos de odio cometidos por otras personas. Recordemos que en el año 2014, según datos del Ministerio del Interior español y del Consejo General de la Abogacía, se registraron 1.285 delitos de odio en España, 513 de los cuales se dirigieron contra personas LGBT.

El principio 12, que habla del derecho al trabajo, establece que los Estados deben adoptar las medidas necesarias para evitar la discriminación laboral en base a la orientación sexual y la identidad de género. En el caso de España, hay que remarcar que casi un 60% del colectivo LGBT ha vivido algún tipo de discriminación u hostilidad en el trabajo en los últimos dos años.

Resultan interesantes las recomendaciones del principio 16 – derecho a la educación -, las cuales instan a los Estados a implementar métodos y recursos educativos que inculquen la comprensión y el respeto a la diversidad de las orientaciones sexuales e identidades de género. En España, el gobierno del Partido Popular eliminó hace tiempo la asignatura de Educación para la Ciudadanía, que pretendía dar a conocer la diversidad en los modelos familiares y en la orientación sexual de las personas. Nos encontraríamos, por tanto, ante otra omisión de los Principios de Yogyakarta por parte del Estado español.

El principio 23 pone de manifiesto una de las cuestiones más importantes que afronta actualmente el colectivo LGBT a nivel mundial: el derecho al asilo. Los Principios de Yogyakarta recuerdan a los Estados que están obligados a otorgar la condición de refugiados a todas aquellas personas que son perseguidas en sus países de origen debido a su orientación sexual o identidad de género. (Para más información sobre refugiados LGBT, haz cilc aquí.)

Uno de los principios más atrevidos de la declaración es el principio 24, que reconoce el derecho de toda persona a formar una familia, con independencia de su orientación sexual. Y es atrevido porque insta a los Estados a facilitar el acceso a la adopción o la reproducción asistida al colectivo LGBT para asegurar que se respeta su derecho a formar una familia, algo que dista mucho de la realidad en la mayor parte del mundo: actualmente, sólo 25 países permiten la adopción homoparental, mayoritariamente países de Europa occidental (con las lamentables excepciones de Italia y Alemania) así como del continente americano.

Pero,  ¿de qué sirve realmente esta declaración?

Los Principios de Yogykarta han sido presentados en varias ocasiones en sus institucionales de la ONU y han servido de base a muchos discursos políticos. Como era previsible, esta declaración ha sido tomada en serio por múltiples ONGs de derechos humanos y por gobiernos europeos y americanos. Sin embargo – y también previsiblemente – la declaración ha sido ignorada por la mayoría de países africanos y asiáticos.

Como ya se ha dicho anteriormente, los Principios de Yogykarta no son legalmente vinculantes para los Estados. Pero no por ello se debe menospreciar la fuerza que puede tener la existencia de una declaración como esta. Hace unos años, el colectivo LGBT no disponía ni siquiera de una declaración que reconociera sus derechos a nivel internacional. Del mismo modo que, hace aún más años, tampoco había ninguna declaración que hablara de los derechos de las mujeres, ni de las razas oprimidas. Y hoy en día hay tratados internacionales contra la discriminación sexista y racista, y son de obligado cumplimiento. Esto nos da un mensaje de esperanza: los que un día fueron despreciados por la comunidad internacional, hoy son escuchados y protegidos. El hecho de que acabe pasando lo mismo con el colectivo LGBT sólo depende de que, al igual que ocurrió con la lucha feminista y antirracista, el movimiento LGBT no se detenga ni dé un paso atrás en la conquista de los derechos que nos pertenecen a todas y a todos por naturaleza.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s